divendres, 27 de maig del 2011

TENDINITIS

LESIONAT

Ja fa massa temps que dura i no  li veig millora. Tinc el dit cascat,resulta que fent posturetes em va relliscar una pota i em vaig carregar els tendons d´ un dit de la ma dreta. Quan un es fa mal al dit no li dona  importància,a no ser que sigui el que tenim de mes els homes,aquest últim molt mes delicat i dolorós si no es tractat com cal. Vaig menysprear una reblincada i ja fa mes de tres setmanes que porto la ma embolicada. Fins ara  ho portava amagat i anava fent ,ara ja no es una anècdota sinó un problema i ja tinc ganes de solucionar-lo .No puc fer força ni tancar be la ma,amb prou feines  puc amb els taps de suro del cava i això es un dels molt inconvenients de tenir el dit espatllat. Una mica mes i no puc  anar a votar ja que no vaig poder obrir la propaganda que generosament em van venir a portar a casa i no m´ havia pogut llegir els programes dels partits...


pel que es veu els del PP tenia que ser molt bo ja que va aconseguir treure un regidor ,tenen sort que el dit que tinc lesionat es el d´ esprémer el gatell del meu rifle,metafòricament parlant es clar,quan parlo de rifle em refereixo al bloc ,no penseu ara que soc el que no soc....

Aquí un rodoli  no apte per la canalla:
-Tinc els collons inflats de tenir els tendons inflamats!!!!

 

diumenge, 15 de maig del 2011

VISITA LLAMPEC A DONOSTI






VISITA LLAMPEC A DONOSTIA
La Roser

Desprès de visitar Zegama enfilem la carretera cap a Donosti,feia mes de tres anys que no visita  la ciutat,la que va ser durant mes d´ una dècada la meva Meca,el lloc on anava a passar les meves minses vacances,on desitjava que no corres  el temps i somiava que alguna cosa  passes pel meu cap prou important per tirar-la endavant. Quan les idees estant mancades de valor suficient per portar-les a terme no serveixen per res,això és el que ens passa a la majoria de mortals i a qui no el prenem per boix,si  el cap mana sobre el cor ens porta  pel camí de la racionalitat,del que es correcte i assenyat,per això es tant important el valor,potser mes que les idees.
una de tigrrrrreeeeeesssss!!!!!!

 Tinc molts bons records de la ciutat , passejant per els seus carrerons em venen a la memòria instants que em fan gracia però deixant de fer-me’n quan penso els anys que fa que han passar....recordo el primer cop que vaig entrar a la Mejillonera,no recordo però com vaig sortir-ne,aquesta sensació em passa en mes d´ un bar,memòria selectiva o potser masses canyes!!Recordo quan em posava els pantalonets verd i anava a corre per tota la Concha   i pujava cap el monte Igueldo ,m´ entrenava per anar a corre,m´ agradava veure a l´ altre gent que també ho feien com una cosa normal i no de boixos. Per un jovenet com jo carregat d´ energia positiva  i negativa  Donostia era la ciutat perfecte,elegant i acollidora però al mateix temps plena d ´ odi i violència.
el quinto pino!!!quin antro mes cutre,pero un dia el vaig tancar!!!

Tenia moltes ganes de tornar a perdrem pels seus carrerons buscant aquell restaurant on ens van donar de menjar,pagant es clar,tant be!
morruda!!!!

Vam deixar la furgo prop del port,la olor del cantàbric em recorda que aquí igual que en el meu poble l´ aigua es qui mana i cal sempre mirar el cel,però tot i que sembla que vol ploure la gent ens diuen que estiguem tranquils i així ho fem.
tipica postal del meus bloc!!

Cal no perdre temps i començar a fer alguna tapeta.....res millor que uns tigres i unes braves per anar fent gana,un bon xuleton servirà per matar el cuquet i un bon vi negre per apagar la set. Tot perfecte,com sempre,sort que no vivim aquí sinó pesaria uns quants quilets mes.
Per la tarda fem una visita al  Aquàrium ,la Roser s´ ho va passar pipa,m´ imagino que deuria passar-li pel seu cap veient aquella fauna marina per primer cop,llastima que la etapa més espectacular de la nostre vida no la recordem,Freud ens diria lo contrari , que ho demostri!
la bona estrella!no sempre de barril!!!
la roser flipan!!

Anem a passejar per la cocha,hi ha la mateixa gent però amb altres cares,miro la mar ,potser  alguna onada que es cargola sobre la sorra i desaparèixer  mar en  dins  tornarà a visitar la ciutat mes endavant,igual com jo he fet,qui sap si coincidirem i ens saludarem com dos bons amics que es troben i parlen del temps passats...m´ assento en un banc que em toqui una mica l´ aire ....aquell vi.....
podria ser tanquilament el paisatge favorit de la meva vida

Passem un bon cap de setmana i desprès de passar pel mercat i carregar la furgo de productes de la terra tornem cap a casa.
la familia i un Jimmy Jamp!!

la familia i un altre espontani.....la gent fa el possible per sortir en el meu bloc!!!

divendres, 6 de maig del 2011

ZEGAMA-AIZKORRI


Zegama

Estic conduit i la Roser s´ ha posat ha plorar,no li agrada anar amb cotxe.  La  Silvia intenta calmar-la,ja casi i som. Hem deixat Pamplona a la nostre dreta i agafem el trencall cap a Alsasua,El verd i la boira son els amos aquí i la pluja fina envernissa  els prats i perfuma la terra i els boscos.
Avui toca sacsejar l´ anima sense contemplacions,falten pocs quilometres per Zegama i el meu cor que no va com  hauria d´ anar em recorda que va bategar fort en aquest boscos prats i  cims,no nomes per omplir de força els meus muscles sinó també per fer-me sentir feliç i viu. M´ enric dels metges que nomes saben dir-me com funciona el meu cor de malament i no saben perquè no els hi surt a les maquines el que el meu cor es  capaç de sentir,no saben que no som maquines som essers vius. No sabria dir-vos que em fa mes mal, corre la Marathon de Zegama o tenir que quedar-me a casa fent una vida normal.

Ja fa un any que vaig decidir fer-li cas al meu cardiòleg i deixar el que per mi era el sentit de tot ,el meu mon rodava entorn l ´ esforç el patiment  el sacrifici i portar les cames ben depilades. Els que em coneixeu sabeu que soc  un esportista amb unes marques molt mediocres,però tot i no haver guanyat mai res tinc la galeria de la memòria plena de grans triomfs.
Afegeix la llegenda

Però la  Zegama-Aizkorri es sense cap mena de dubta la gran carrera,no nomes perque es una Marathon de muntanya amb uns desnivells brutals 5472m,es simplement perquè te l ´ essència de la terra,allò que jo tant     m ´ estimo.

Recordo el primer any que vaig participar-hi,estava espantat,tenia  experiència en marxes de resistència però allò era diferent,era una proba per la copa del mon de curses de muntanya,hi havien tots els meus herois i referents,recordo la línea de sortida uns minuts abans on un noi i una noia  amb vestits tradicionals ens dedicaven una ball,recordo aquest moment perquè el silenci era espectacular, nomes es trencava per la força d´  unes notes de flauta que marcava els passos i el ritme del ball.

Els carres estaven plens de gent,no se sent res ,tots saben la importància d´ aquest moment ,era  el regal que tot un poble ens oferia a tots els valents que anàvem a lluitar i corre per la seves terres,ens obsequiaven amb  la seva cultura i la seva historia. Aquest record es va anar repetint durant quatre anys i cada cop aquella musica i  aquell ball es van anar convertint amb una espècie de comunió entre el meu cos la meva ment la gent que m´ animava i la natura. encara s´ em posa la pell de gallina quan i penso .

Ja fa estona que em arribat  a Zegama ,he aparcat el cotxe al costat de la plaça, just on ho havia fet l  últim any,caminem per la plaça buida de gent, la memòria em transporta durant un petit moment al passat i les imatges es barregen amb la realitat del pressent,recordo com s´ enfilava per un caminet semi asfaltat,miro amunt i entre la boira veig Aizkorri  ,veig aquella multitud de gent cridant el meu nom i  si una cosa tenen el bascos es que tot ho fan amb el cor ,sense manies,quan dic que criden et juro que criden. Recordo com pujava amb la mirada clava a terra ,intentant no caure, mantenir el cap serè  mentrestant  davant meu s´ obria un passadís de gent orgullosa d´ estar allà animant i a tothom ,tant el primer com l´ últim .

Li explico a la Roser que em mira amb una cara d´ entendre- ho tot i decidim anar a fer un  cafetó,el records em bombardeixen el cor sense pietat,al fons del carrer veig per on arribàvem , sempre m ´ ha costat recordar on estava situada la línea de meta,tot i que et juro que quan corria me la havia imaginat mil cops,fins i tot quan entrenava i les cames no em responien o quan em posava les bambes a l ´ hivern per anar a corre de nit .
en Kilian molt jovenet
A finals d´ aquest mes els carrers  les crestes prats i cims es tornaran a omplir de gent per cridar i animar als quatre-cents corredors afortunats  que disputaran i desfruitaran de la Zegama-Aizkorri .

M´ enyoro de la cursa dels prats i boscos  de la gent i dels seues crits dels nervis,dels noi i la noia que ballaven ,del dorsal i la por a penjar-me’l tord,m´ enyoro dels entrenaments a la primavera quan els dies s’allarguen,de corre sol amb en miku escoltant musica,de pujar fins el Montalt  i deixar escrit que vaig a Zegama,trobo ha faltar moltes coses ,però la vida es com es i no com voldríem que fos ,tot i així em considero molt afortunat per tenir les coses que tinc,tant els record com les persones que m ´  envolten.
Marxem que ja es tard i vol ploure ,moltes gracies a la gent de Zegama,els portare sempre dins el cor.
 la silvia i la roser
www.zegama-aizkorri.com
corredors pujant cap Aizkorri